Guifré el Pelós, fundador de la dinastia nacional catalana
Vols anunciar-te aquí?
info@mercadalderipoll.cat
Guifré I el Pelós va néixer vers el 840. Fill de Seniofré I, comte d'Urgell i de Cerdanya, i de la comtessa Ermessèn. Devia ser cap al 870 quan es casa amb Guinedell. Aquest mateix any, el rei franc Carles II el Calb el nomena comte de Cerdanya i Urgell a l'assamblea d'Attigny. Durant la revolta del marquès Bernat de Gòtia (877-878) va rebre els comtats de Barcelona i Girona-Besalú. El rei franc Lluís el Tartamut, a l'assamblea de Troyes (878), li encomanaria aquestes terres, aleshores plenament subjectes als reis francs. Tot i la dependència del poder franc, Guifré actua amb total independència. Guifré I el Pelós va néixer vers el 840. Fill de Seniofré I, comte d'Urgell i de Cerdanya, i de la comtessa Ermessèn.
Devia ser cap al 870 quan es casa amb Guinedell. Aquest mateix any, el rei franc Carles II el Calb el nomena comte de Cerdanya i Urgell a l'assamblea d'Attigny. Durant la revolta del marquès Bernat de Gòtia (877-878) va rebre els comtats de Barcelona i Girona-Besalú. El rei franc Lluís el Tartamut, a l'assamblea de Troyes (878), li encomanaria aquestes terres, aleshores plenament subjectes als reis francs. Tot i la dependència del poder franc, Guifré actua amb total independència.
Guifré I el Pelós va néixer vers el 840. Fill de Seniofré I, comte d'Urgell i de Cerdanya, i de la comtessa Ermessèn. Devia ser cap al 870 quan es casa amb Guinedell. Aquest mateix any, el rei franc Carles II el Calb el nomena comte de Cerdanya i Urgell a l'assamblea d'Attigny. Durant la revolta del marquès Bernat de Gòtia (877-878) va rebre els comtats de Barcelona i Girona-Besalú. El rei franc Lluís el Tartamut, a l'assamblea de Troyes (878), li encomanaria aquestes terres, aleshores plenament subjectes als reis francs. Tot i la dependència del poder franc, Guifré actua amb total independència.
Una de les fites que aconseguí Guifré, possiblement la més important, va ser la repoblació d'aquelles zones de la Catalunya central que actualment correspondrien a les comarques del Ripollès, Osona, Bages i la major part del Berguedà, que havien quedat despoblades des de la rebel·lió d'Aisó (827). Aquesta consistí en un moviment antifranc contra el nomenament com a comte de Barcelona del rei franc Bernat de Septimània. El repoblament es feia a base d'aprisions, ocupació d'una terra del rei, amb la seva autorització i per cultivar-la directament. La repoblació possibilitarà l'establiment d'una frontera amb els musulmans al llarg del partió d'aigües per la banda occidental del Llobregat i el Cardener fins al nord de la Segarra i el Pla d'Urgell. Aquesta delimitació distingirà durant segles la Catalunya Vella de la Nova.
Lligat amb la repoblació es produí l'establiment i la construcció i consagració d'esglésies i monestirs, al voltant dels quals s'establí una comunitat humana. Entre altres fundacions, cal esmentar el monestir de Sant Joan de les Abadesses (887); la parroquial de Tona (889); la parroquial de Sant Pere de Ripoll (890), i l'església de Merlés (893). També va ser el restaurador del bisbat de Vic (886).
A la darreria del seu govern, va haver de defensar amb les armes el que havia creat, enfront dels musulmans. El 897 s'enfrontà a l'exèrcit del governador musulmà de Lleida, Llop Ibn Muhammad al-Qasi, que ferí greument el comte amb una llança. L'11 d'agost de 897 morí Guifré I el Pelós.
Guifré I el Pelós va néixer vers el 840. Fill de Seniofré I, comte d'Urgell i de Cerdanya, i de la comtessa Ermessèn. Devia ser cap al 870 quan es casa amb Guinedell. Aquest mateix any, el rei franc Carles II el Calb el nomena comte de Cerdanya i Urgell a l'assamblea d'Attigny. Durant la revolta del marquès Bernat de Gòtia (877-878) va rebre els comtats de Barcelona i Girona-Besalú. El rei franc Lluís el Tartamut, a l'assamblea de Troyes (878), li encomanaria aquestes terres, aleshores plenament subjectes als reis francs. Tot i la dependència del poder franc, Guifré actua amb total independència.
Una de les fites que aconseguí Guifré, possiblement la més important, va ser la repoblació d'aquelles zones de la Catalunya central que actualment correspondrien a les comarques del Ripollès, Osona, Bages i la major part del Berguedà, que havien quedat despoblades des de la rebel·lió d'Aisó (827). Aquesta consistí en un moviment antifranc contra el nomenament com a comte de Barcelona del rei franc Bernat de Septimània. El repoblament es feia a base d'aprisions, ocupació d'una terra del rei, amb la seva autorització i per cultivar-la directament. La repoblació possibilitarà l'establiment d'una frontera amb els musulmans al llarg del partió d'aigües per la banda occidental del Llobregat i el Cardener fins al nord de la Segarra i el Pla d'Urgell. Aquesta delimitació distingirà durant segles la Catalunya Vella de la Nova.
Lligat amb la repoblació es produí l'establiment i la construcció i consagració d'esglésies i monestirs, al voltant dels quals s'establí una comunitat humana. Entre altres fundacions, cal esmentar el monestir de Sant Joan de les Abadesses (887); la parroquial de Tona (889); la parroquial de Sant Pere de Ripoll (890), i l'església de Merlés (893). També va ser el restaurador del bisbat de Vic (886).
A la darreria del seu govern, va haver de defensar amb les armes el que havia creat, enfront dels musulmans. El 897 s'enfrontà a l'exèrcit del governador musulmà de Lleida, Llop Ibn Muhammad al-Qasi, que ferí greument el comte amb una llança. L'11 d'agost de 897 morí Guifré I el Pelós.
Els fills de Guifré no governarien els comtats per concessió reial, fet que significava prescindir de la voluntat dels monarques francs, sinó que ho farien per dret hereditari. Guifré fou l'iniciador del casal de Barcelona, dinastia que governà, per línia masculina directa, Catalunya entre el 878 i el 1410, primer com a comtes de Barcelona i després com a reis de la Corona d'Aragó.
Si bé aquests són els èxits més importants de Guifré, la seva fita més important el vincula amb l'origen de la bandera catalana o senyera. Segons una llegenda, que cal situar al segle XVI, Lluís el Piadós, rei dels francs, hauria demanat a Guifré el Pelós que l'ajudés a lluitar contra els normands. De resultes de l'enfrontament, el comte fou greument ferit. Quan el rei el visità a la tenda on reposava, i en premi a la seva gesta, va pintar, amb els seus dits tacats amb la sang de Guifré, quatre barres sobre l'escut daurat del comte.
La història real, però, confirma que la nostra bandera no es pot remuntar abans del segle XII. La primera mostra de l'existència de l'escut català és en un segell del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, corresponent a un document provençal de l'any 1150.
D'acord amb la seva voluntat, Guifré el Pelós va ésser enterrat al Monestir de Ripoll, que ell mateix havia fundat. Després d'haver passat per moltes vicissituds, les restes van rebre sepultura definitiva l'11 d'agost de 1982, quan es va inaugurar el monument funerari que hom pot contemplar l'interior de la basílica.
Guifré I el Pelós és un dels personatges més importants de Catalunya, a qui s'atribueix l'origen d'un dels principals símbols de la nostra nació.
Agustí Dalmau i Font
Si bé aquests són els èxits més importants de Guifré, la seva fita més important el vincula amb l'origen de la bandera catalana o senyera. Segons una llegenda, que cal situar al segle XVI, Lluís el Piadós, rei dels francs, hauria demanat a Guifré el Pelós que l'ajudés a lluitar contra els normands. De resultes de l'enfrontament, el comte fou greument ferit. Quan el rei el visità a la tenda on reposava, i en premi a la seva gesta, va pintar, amb els seus dits tacats amb la sang de Guifré, quatre barres sobre l'escut daurat del comte.
La història real, però, confirma que la nostra bandera no es pot remuntar abans del segle XII. La primera mostra de l'existència de l'escut català és en un segell del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, corresponent a un document provençal de l'any 1150.
D'acord amb la seva voluntat, Guifré el Pelós va ésser enterrat al Monestir de Ripoll, que ell mateix havia fundat. Després d'haver passat per moltes vicissituds, les restes van rebre sepultura definitiva l'11 d'agost de 1982, quan es va inaugurar el monument funerari que hom pot contemplar l'interior de la basílica.
Guifré I el Pelós és un dels personatges més importants de Catalunya, a qui s'atribueix l'origen d'un dels principals símbols de la nostra nació.
Agustí Dalmau i Font